Aquests dies he fet pública la meva renúncia a ser a les llistes del Parlament. Ha estat una decisió meditada i difícil. La meva etapa al Parlament ha estat una etapa en la qual he après tot el que sé d’aquest ofici de la política i deixaré darrere els passadissos molts bons amics i records.
Tanmateix i malgrat això, és cert que em dec al principal motiu pel qual sóc en política, és a dir, Aran. Dedicar-me íntegrament a ser el síndic és en si mateix un repte prou engrescador com per fer-ho en cos i ànima.
El balanç d’aquests anys serà molt positiu, i el fet de poder aprovar la Llei de l’aranès en el Ple del proper dia 22 m’omple de goig. Certament, queda encara la Llei d’Aran que haurem d’abordar-la en aquesta legislatura i espero que el Parlament que surti d’aquestes eleccions ho farà amb celeritat. Penso, honestament, que aquesta ha estat una legislatura profitosa perquè més enllà de qüestions generals, l’Aran ha sortit reforçat en debats com el de les divisions territorials o ara la “Llei de l’aranès”.
Sempre he pensat que en aquest món esquerp de la política, desprestigiat, ens cal dir al ciutadà que també els polítics som honestos amb la gestió dels càrrecs. Vull dir que sovint se’ns critica per acumular càrrecs o poder, i penso que en la mesura del possible s’ha d’evitar que això passi.
Seguiré treballant per tal que dia rere dia, el que fem, al Parlament, al Conselh General d’Aran sigui amb el mateix empeny i la mateixa il·lusió que hi he posat tots aquests anys, amb la voluntat de servir i transformar, modestament, tot allò que sigui necessari per avançar i millorar la vida dels que m’envolten.
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'han complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus a terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible,
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'han complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus a terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible,
Miquel Martí i Pol
