Aquí parlem: 10 de juny

Aigua al vi

La política té sempre el defecte, o l’efecte, segons com es miri, de ser poc ponderada o si es vol “hooliganiana”, és a dir la tàctica, sovint partidista, sempre guanya al projecte compartit, al projecte que suma. Sembla tenir més rèdit la crítica i el descrèdit. És per això que a un polític se li ha d’exigir ponderació i alhora solvència argumental.

Des d’aquesta perspectiva, vull fer una crítica als meus adversaris polítics de Convergència a l’Aran davant la seva actitud en el debat i les accions del nostre Govern a favor de l’exclusió d’Aran de les vegueries. Ho faig amb to constructiu per tal que en un país petit com el nostre el debat polític pugui guanyar amb la solvència que mereixen els ciutadans. És a dir, no es pot criticar a algú per no fer i després pel contrari. Si més no, sembla incoherent. Doncs això fa CDA. Quan el Ple del Conselh Generau demana l’exclusió de les vegueries, i sembla missió impossible, aquesta oposició és limita “a veure-les passar” o, si es vol, “a esmolar les eines” per “fer estelles quan caigui l’arbre”.

No cal explicar com i de quina manera ha anat el procés de la llei de vegueries i com el Govern aranès s’hi ha oposat amb tota la contundència. I ho ha fet sense que aquesta oposició mostrés la més mínima solidaritat amb aquesta tasca. Ni tan sols en la presentació d’una esmena sòlida a la qual agafar-se en el tràmit parlamentari. Si ho recordem, l’esmena CiU perllongava encara més l’agonia d’una situació sense solució, al derivar l’encaix aranès a “la diposició d’un règim jurídic especial establert pel Parlament”, com si ara no el tinguéssim.

L’esmena de CiU no resolia el problema de l’Aran en l’encaix provincial que preveu el mapa veguerial. Un fet que devalua absolutament l’argument convergent, segons el qual, la futura llei d’Aran solucionarà el nou estatus de l’Aran. Com podrà fer-ho, si ni tan sols el Parlament de Catalunya pot decidir sobre allò que mana l’article 141 de la CE, és a dir, que tots els territoris de l’Estat Espanyol han de pertànyer a un àmbit provincial?

Resulta preocupant aquesta manca de solvència per part d’aquells que volen ser alternativa a l’Aran i es manifesten sovint en possessió de la veritat absoluta. És possiblement aquesta vanitat malsana que els porta directament a “l’atac personal” i a la desqualificació gratuïta. Doncs potser ens toca acceptar que la veritat, com deia Espriu, és un mirall trencat i, si això es així, la política ha de ser, per principi, l’art d’aconseguir l’acord, malgrat les diferències. Reconec la part de veritat que no tinc, només demano als que no reconeixen la meva, que expliquin les seves raons i ho facin amb el mateix rigor que els que hem treballat per arribar on som.