Vegueries: ser i no ser.

En aquests últims anys, poques coses no han sacsejat tant una part de l’opinió pública, i també publicada, com la llei de vegueries. No cal dir que, especialment, a l’Aran. Les afeccions i desafeccions territorials són difícils de gestionar, legislativament parlant, i el soroll mediàtic ha evidenciat que els anhels d’una nova divisió territorial havien i han de superar no només els esculls propis d’un complex procés legislatiu i institucional, sinó que també han de resoldre com encaixar les peces del trencaclosques que, per la seva diguem-ne singularitat, no encaixen en un mapa homogeni.

El cas d’Aran ha estat, finalment, el més costós i el més laboriós de resoldre per diversos motius: uns de caràcter polític i altres de caràcter jurídic. Els primers s’han d’entendre des del principi que totes les administracions tendeixen a aplicar l’uniformisme com a norma. És a dir, per a elles el mapa ha de resultar homogeni i les normes també. Per tant, aquesta ha estat la primera dificultat a vèncer. També hem hagut d’afrontar la tasca per convèncer els que s’oposaven al reconeixement de la diferència o bé als que ho feien amb tants recels que finalment el resultat de la seva proposta era decebedor. Encara avui, en determinades declaracions de responsables polítics, s’intueix aquesta resistència que, francament, sorpren més venint dels que professen conviccions nacionalistes.

Les raons jurídiques han estat certament complicades, sobretot, per resoldre un fet indiscutible que és l’obligació de romandre adscrits als àmbits provincials, definits per la Constitució a l’article 141. Una qüestió que només es pot resoldre amb la modificació de la pròpia Carta Magna. Tanmateix, la llei deixa clares, implícitament, dos coses importants:

1. Que l’Aran té el dret a resoldre aquest fet i, per tant, a reivindicar-se, si és el cas, com un àmbit territorial similar a un territori foral o amb condicions d’adaptar el mandat constitucional tal i com succeeix amb els cabildos o consells insulars.

2. Que mentre això no passi, el Conselh Generau tindrà la competència que disposa la llei per a la província, és a dir, la cooperació supramunicipal. Per tant, si bé obliga al compliment del mandat constitucional en l’efecte pràctic, atorga al Conselh la possibilitat d’exercir aquesta potestat, atès que la resta de competències que tindrà el Conselh de Vegueria ja li són donades per l’article 10 de la pròpia llei.

En definitiva, la bondat de l’acord és que permet albirar un futur on les institucions araneses tindran, si el poble aranès ho vol, possibilitats de seguir creixent en la construcció d’un marc propi per desenvolupar l’autogovern. Tanmateix, cal dir que aquesta és una discussió per a iniciats i que, en general, el debat se circumscriu a plantejaments més directes i més intrínsicament vinculats al “ser o no ser”, a l’acceptació o negació del principi fort d’identitat d’un poble i la proximitat del seu govern, perquè per a nosaltres no es pot acceptar cap altra capitalitat que no sigui la pròpia, ni cap altra instància de govern que no sigui la que els ciutadans voten directament. Parlem d’allò que qualsevol poble aspira per a si: ser allò que vol ser i no allò que altri l’imposa.  

Aran surt de l'oblit...

La Val d’Aran s’ha fet sentir com mai ho havia fet en la seva història. La seva veu ha tronat per defensar els seus drets en la política catalana. Una situació que contrasta amb els moments què els governs aranesos compartien assignació política amb els  governs conservadors que durant anys i panys s’han succeït al territori.

De fet, vam haver d’esperar deu anys per aprovar la primera llei de règim especial, que no va permetre restaurar l’autogovern fins el 1991. Quan tot just han passat vint anys, hem entomat el repte de reformar la llei amb una nova norma, elaborada a partir d’una ponència conjunta entre tots els grups parlamentaris com a mostra de consens i unitat, malgrat els moviments tacticistes i oportunistes que practica CiU amb aquest tema. 

Per primera vegada en trenta anys, el Govern de la Generalitat, encapçalat pel president Montilla, promou una llei per a la llengua pròpia d’Aran per tal de desplegar la seva oficialitat i garantir-ne els recursos suficients per aconseguir la plena normalització.

Per primera vegada, el Conselh Generau d’Aran ha signat un conveni extraordinari amb el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat per invertir en obra pública, reactivar l’economia i adequar els equipaments públics. Per primera vegada, el Departament d’Educació ha assumit la seva responsabilitat en dur a terme una reforma seriosa dels nostres equipaments educatius.

Per primera vegada, el Govern d’Aran ha desenvolupat un pla pioner amb Turespaña per desestacionalitzar i internacionalitzar el nostre turisme, després d’anys i panys de sentir a parlar d’ambdós conceptes sense haver activat mesures concretes en aquesta direcció.

El Departament de Política Territorial i Obres Públiques del Govern català s’ha avingut a tancar un acord amb el Conselh Generau per millorar les vies d’accès als nostres pobles, tot duplicant la inversió destinada fins ara. I el mateix Departament adequarà molt aviat la carretera C – 28 entre Salardú i Baquèira, un tram extremadament deteriorat després d’anys i panys d’oblits imperdonables.

I cal que el Ministeri de Foment abordi amb urgència la millora de la N – 230 entre Vielha i el túnel, així com nosaltres (Generalitat, Conselh i ajuntaments) hem d’ajudar a definir un nou traçat de via al seu tram per Aran d’acord amb les necessitats de mobilitat, seguretat i respecte mediambiental.

Tenim sobre la taula una llei d’organització veguerial que ara estudia el Proòm (Síndic de Greuges) a instàncies del Conselh Generau per tal de fer prevaldre els drets d’Aran com a “entitat territorial singular dins de Catalunya”, fora, per tant, de qualsevol divisió territorial que no sigui la pròpia.

La negociació no ha acabat. En tot cas, caldrà evitar, amb tots els nostres mitjans disponibles, l’error històric que va cometre el president Pujol en convertir Aran en una comarca més de Catalunya amb la llei d’organització comarcal, sense la qual avui, potser, no hauríem de lamentar els intents d’incloure la Val a la vegueria del Pirineu.

En aquell moment, la majoria política de CiU a Aran va callar vergonyosament i va acceptar l’arrabassament de la singularitat. Avui, la defensa del país l’encapçala un govern progressista i aranesista, que sap posar els interessos de país per davant dels interessos de partit, tant en matèria d’ordenació territorial com en la defensa del sentiment d’identitat vinculat a una realitat tan viva com la nostra llengua. 

Benvingut el temps en què, a diferència dels anys on tot quedava aturat al pou d’aigües recloses, el riu de les iniciatives araneses brolla amb força i per sobre de qualsevol discrepància. Ha arribat l’hora d’Aran, que ja surt de l’oblit...

"A lo suyo"

Per aranés, occità d'Aran

MANIFÈST PERA LENGUA PRÒPRIA D’ARAN

Era tramitacion parlamentària deth “Projècte de Lei der Aranés” ei un hèt istoric entà Aran. Era aprobacion d’aguest projècte de lei a de supausar entar aranés, occitan d’Aran, era oportunitat de superar ua situacion plan preocupanta que l’amie entara sua desparicion.

Totun, e pr’amor des notícies publicades enes mieis de comunicacion e des declaracions realizades per part de diuèrsi collectius e persones, e des contunhes mòstres de confusion sus era oficialitat dera lengua, d’ençà era aprobacion der Estatut d’Autontomia de Catalonha de 2006 es signants d’aguest manifèst volem, de manèra unanima, fixar es punts que seguissen:

• Aran reconeish era sua occitanitat culturau e lingüistica. Er aranés ei era varietat der occitan pròpria d’Aran e de Catalonha.

• Aran defen era unitat dera lengua occitana.

• Era lengua occitana non dispause actuaument de cap “occitan estandard o referenciau”, acceptat peth conjunt deth territòri lingüistic occitan ne pes institucions corresponentes, e per tant son aguest territòri e aguestes institucions es que determinaràn d’amiar entà dauant eth procès de convergéncia.

• Eth Parlament de Catalonha a de preservar es drets des ciutadans e ciutadanes de Catalonha, en aguest cas, des ciutadans e ciutadanes deth sòn territòri que parlen aranés.

• Correspon ath conjunt d ’Occitània crear era autoritat lingüistica de referéncia.

• Era varianta der occitan qu’ei oficiau en Catalonha ei er aranés.

• Es recorsi de tot tipe e mieis economics qu’era Generalitat de Catalonha, o d’auti poders publics de Catalonha, acòrden méter a disposicion dera recuperacion, promocion, normalizacion e trabalhs sus era unitat o unificacion dera normativa dera lengua occitana en generau, o aqueri adreçadi a arténher un occitan “estandar o referenciau” an d’èster liuradi o canalizadi a trauès, o en estreta collaboracion, damb eth Conselh Generau d’Aran e es Institucions academiques araneses. Atau donc, damb aguesta lei era Generalitat de Catalonha a d’ajudar a convertir a Aran, a trauès des sues institucions publiques en caplòc dera labor que se volgue amiar a tèrme ena Occitània de dehòra de Catalonha.

Aran demore qu’es representants deth Parlament de Catalonha sàpien escotar era demana des ciutadanes e ciutadans d’Aran, que tanben ne son de Catalonha, en tot hèr a prevàler era responsabilitat e era coeréncia, e confie que saberàn amiar entà deuant ua lei tant importanta entath futur dera lengua pròpria d’Aran.

El nom i la cosa

La Llei de l’aranès/occità ha obert un interessant debat al Parlament, un debat que, de fet, ha mantingut fa alguns mesos una silenciosa efervescència en els àmbits lingüístics. Fins i tot el filòleg Albert Pla Nualart l’hi ha dedicat un afinat article al diari Avui, amb el qual hi puc compartir alguns dels seus fonaments, tot i no compartir el diagnòstic final.

D’entrada, el debat és positiu per dues raons. En primer lloc, perquè per primera vegada el Parlament fixa un marc per a l’occità a Catalunya, un fet que honora el govern que ha impulsat la iniciativa, després de 30 anys de democràcia. La segona, perquè possiblement és l’última oportunitat de fer alguna cosa per una llengua que expira. La qüestió és, per tant, què fem i com ho fem.

Des d’aquesta perspectiva, vull aportar algunes notes a un debat que, ple de matisos, pot esdevenir esbiaixat i catastròfic per als objectius i esperances que tots hem posat en aquesta Llei.

El debat no és únicament de nom, que és un element simbòlic, però poc transcendent al meu parer. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 estableix en l’article 6.5 que la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya. És evident que l’Estatut tracta les dues denominacions amb caràcter d’igualtat i ho fa, no amb cap sentit secessionista, sinó perquè les circumstàncies polítiques i històriques han fet que la denominació a l’Aran fos aquesta.

El problema no rau només en si hem de canviar el nom, i per tant, fer un nou forat en la ja malmesa estructura social i identificativa de la llengua, sinó també en el fet que als ciutadans i ciutadanes que parlen aranès, que són als qui hem de garantir els drets lingüístics amb aquesta llei, veuen com algú els planteja ara que han de migrar lingüísticament vers el llenguadocià, que és la variant que alguns advoquen com la forma general d’occità per tal d’aconseguir el paradigma de l’“estandarització” lingüística en la variant més pròxima al català. Així de concloents es van posicionar algun dels compareixents a la Comissió de Cultura del Parlament per tractar l’esmentada llei.

És evident que aquest no és el camí, així com van advertir alguns lingüistes de reconegut prestigi, com Xavier Lamuela. La seva proposta, per mi la més ajustada, és que l’estandarització s’ha de fer sobre cada una de les variants, sis exactament, en què es divideix l’occità i, per tant, evolucionar sobre cada una d’elles vers una “forma general”.

Amb aquesta Llei de “l’occità, anomenat aranés a l’Aran”, el primer objectiu que hem d’assolir és garantir la continuat de la llengua en el seu context, allà on encara és viva, l’Aran. En segon lloc, cal fonamentar jurídicament els drets dels aranesos parlants, tot obrint en aquest punt una altra porta al debat. Quina variant lingüística ha d’utilitzar la Generalitat de Catalunya en les seves relacions amb els ciutadans? La variant aranesa/gascona o la llenguadociana?

Des d’Aran ens sembla que la forma que s’ha d’utilitzar és aquella que és pròpia del territori català, és a dir, l’aranesa. Com apuntava Pla Nualart, possiblement la qüestió de fons té a veure amb la política i aquí és on rau la força d’alguns arguments que ha tenir en compte el debat d’aquesta llei:

1. La decisió sobre els termes en què aquesta llei ha d’expressar els principis que fonamenten alguns dels debats que he esmentat són decisions que li corresponen al “poble aranès”, que, al meu entendre, ha de prendre amb sentit de responsabilitat i amb la consciència de pertànyer a la gran família occitana.

2. Els acords que Catalunya ha de prendre respecte de l’occità no els pot adoptar al marge d’un acord polític amb el conjunt d’Occitània, motiu pel qual el Conselh Generau d’Aran i l’Institut d’Estudis Occitans ja vam impulsar l’any 2008 la creació d’una autoritat reguladora de la llengua.

3. L’estament polític a qui correspon la competència relacionada amb la llengua occitana a Catalunya és el Conselh Generau d’Aran, que disposa d’aquesta competència des de la seva creació l’any 1991. L’acord amb les institucions araneses és, en aquest sentit, inapel·lable.

Vull, per últim, fer palès el meu respecte vers totes les associacions que malden i han maldat tots aquests anys per fer conèixer la realitat occitana, malgrat que avui, obrint una esquerda lingüística i generant confrontació, el que aconsegueixen és afeblir la unitat d’acció dels occitanistes.

En el cas d’Aran, però, el que sí ha tingut transcendència històrica en la preservació de la nostra llengua és el compromís de l’escola aranesa, d’associacions com Lengua Viua, que representen el compromís del nostre poble amb la seva llengua, fent possible el miracle que avui a Aran encara és parli “l’aranès”. Possiblement, hi ha hagut un procés de catalanització, tal i com assegurava Pla Nualart, però motivat per l’inefable afany normalitzador dels mitjans de comunicació públics catalans i espanyols, on la presència de l’occità és encara ben modest.

Seria bo que la Llei plantegi un nou escenari per a les polítiques lingüístiques de les pròximes dècades, superant l’oblit que han patit fins avui. Altrament, si aquesta qüestió no canvia, i el debat parlamentari és sobre el nom i no pas sobre les causes profundes de la cosa, haurem perdut el temps i possiblement l’última oportunitat per salvar l’únic bocí de l’occità que encara és viu, allà on la gent el sent com a seu.