Dies intensi

Un des principaus allicients dera politica, eth que mès m’apassione ei era capacitat de transformar es causes, era possibilitat de hèr qu’ era vida dera gent càmbie tà mielhor. Ei ua sensacion impagabla! Daurir era naua Residéncia Sant Antòni de Vielha e assegurar as nòsti pairsénhers eth dret a morir en casa, a èster ben suenhadi, e damb era atencion que meriten ei eth mielhor pagament que pòt auer tota persona qu’ a decidit dedicar-se ara activitat politica.

Arténher qu’en dus ans aguesta òbra siguesse ua realitat  a estat un èxit de molta gent.  Ac didie, implicitament, er alcalde de Vielha, quan reconeishie qu’era reivindicacion d’aguesta residéncia ven des der an dus mil en qué eth e er anterior govèrn la reclamaue ath president Pujol.   En dus ans d’aguest govèrn ac auem artenhut! Gràcies a toti es qu’ac an hèt possible.

Residéncia, Palau de Justícia e paraules en aranés deth president. Tota ua hita! Ara cau gestionar aguest compromís, damb leiautat, realisme e sentit dera politica e de país. Non serà bric facil, entre d’autes causes perque Aran, tà artenher era sua plenitud coma país a de recórrer un camin que serà força long e aguest ei un camin que non sonque s’artenh a trauès de leis. Ei un camin de conviccions, de conviccions realistes e de capacitats de bastir.

Voi díder que tad aguest camin non servissen es actituds d’aqueri que son tot eth dia “seigudi ena cantoada” guardant com passen es causes e viuent dera lamentacion e deth grèuge. Ne tanpòc aqueri que convertisen era politica en utís dera confrontacion damb era unica enguarda de guanhar eleccions e d’obtier eth poder. Cap des dues visions, ne cap d’aguestes actituds servís tà afrontar eth futur. Era prumèra pr’amor que, istoricament, non mos a portat enlòc. Era segona pr’amor que s’autolimite era soleta, ei era d’aqueri que quan son ena oposicion diden aquerò que non hèn des deth govèrn.

Cau donques un nau orizon entà Aran. Un orizon clar, sabem a on vam, e com i vam. Volem un Aran ¨plen” en tota era extension dera paraula, autonòm e interdependent. Solidari, capaç de suenhar ara sua gent. Un Aran respectat, un Aran damb arguments, dialogant, que sap confrontar-se e que sap pactar. Que sap soniar e qu’ath madeish temps tòque de pès en tèrra.

Ei er Aran que guanhe eth sòn futur trebalhant un dia darrèr de un aute, concretant es sòns  somnis e guandant luenh.

aigua

Serrat canta a Miguel Hernández en su nuevo disco

Era Òlhada 18 març 2010. Beret. Val d'Aran. Conselh Generau d'Aran

Eleccions regionaus en França

ES OCCITANISTES ENES REGIONAUS FRANCESES

Desbat Transpirenenc
Lo dimars, 2 de mars, que's debané a Vilhèra ua serada especiau titolada 'Los Pirenèus dens las eleccions regionaus'. Aquera serada qu'estó organisada e animada peu cap de lista d'Euròpa Ecologia peus Pirenèus Atlantics, David Grosclaude.

Qu'arcuelhó dus invitats importants Paco Boya, president deu Conselh generau d'Aran e deputat au parlament de Catalonha, e Miguel Martinez Tomey, secretari de la politica culturau e responsable deus ahars europèus per la Chunta Aragonesista, la Chunta d'Aragon. Qu'ei un partit tanben membre de l'Aliança Libra Europèa e de la coalicion l'Euròpa deus Vilatges Verds.

David Grosclaude qu'expliqué l'objectiu d'aquesta serada en declarar que las eleccions regionaus ne's podèvan pas debanar shens abordar las questions fondamentaus de las relacions transpirenencas e notadament de las regions autonòmas deu costat iberic. 'Los problemas abordats enla Val d'Aran per exemple, e las solucions que pòden trobar, que son primordiaus entà ua compreneson globau de çò que correspond miélher a la logica economica e las valors environamentaus deu territòri pirenenc', çò digó lo senhèr Grosclaude. Alavetz, lo debat ger ser que tornè a l'entorn deus transpòrts, de las relacions transpirenencas, en mei de las questions energeticas, toristicas, e linguisticas.

Lo president deu Conselh generau d'Aran, Paco Boya, qu'èra particularament concernit per dus aspectes d'aqueth debat : los transpòrts dab la gestion d'un espaci naturau, e la posicion de la lenga aranesa. Los aranés que van votar au mes d'abriu ua navèra lei linguistica sus la plaça de l'occitan en Val d'Aran e en Catalonha. Lo sénher Boya que'ns precisa lo contiengut d'aquera lei au micrò de Julie Bajolle de La Setmana :


L'Aragon que voté ua navèra lei de lengas peu l'aragonés e lo catalan au mes de deceme 2009. Ua lei qu'a per objectiu de balhar la cooficialidad a las duas lengas au ras deu castillan, en mei de crear un Conselh Superior de las Lengas. Aqueste Conselh qu'averà com mission la normalisacion linguistica suu plan de l'ensenhament, de l'administracion, de la toponimia, e de las medias au cap d'un an. Miguel Martinez Tomey de la Chunta Aragonesista que balhé mei de precisions au micrò de Jacqueline Pérez :

Las ligasons comerciaus enter la peninsula iberica e los autes paises europèus que's son multiplicat per 100, mes pas la qualitat, ni lo nombre de las infrastructuras. Aquò qu'èra lo consènsus generau gpendent la serada, e los Pirinèus que son la purmèra victima d'aqueth 'desequilibri'. La problematica transpirenenca deus transpòrts que pertòca particularament la Val d'Aran. Uei lo dia, enter 600 e 700 camions que travèrsan la Val d'Aran, e per defaut Comenge, cada dia. Devant lo constat que tots los corredors de transpòrts nòrd-sud e son saturats, quinas solucions ?

Lo president de la Val d'Aran, Paco Boya que'ns balhé lo son sentit. Qu'expliqué au micrò de Jacqueline Pérez l'importància deus hialats ferroviaris. Dinc adara, lo ferroviari que representa sonque 3% deu transpòrt deu fret peus Pirinèus :
Miguel Martinez Tomey que contunhé sus aqueste tèma en reenforçar l'importància de las linhas ferroviàrias, mes tanben deu dialògue Transpirenenc. Segon lo sénher Martinez Tomey, tots los uelhs que son sus la region d'Aquitània entà començar un projècte sancèr e que tots arrestan de s'enviar la bala :
Suu plan ecologic, la Chunta Aragonesista que hè campanha per un retorn a ua economia reala, e productiva, e l'an passat que protesté contra mantun projèctes d'urbanisacion dens los pirinèus aragonés. La crèishença de las energias renoveladèras suu territòri aragonés despuish un detzenat d'annadas qu'ei estat hòrt comentat en Espanha, mes tanben en Euròpa. Lo sénher Martinez Tomey que s'exprimeish au micrò de Jacqueline Pérez a perpaus d'aqueth desvelopament e de la situacion actuau de las energias renoveladèras en Aragon :


Las cinq regions francesas mei equipadas en energia eoliana, l'energia renoveladera mei presenta en Aragon, que son la Picardie, la Lorraine, la Bretanha, lo Centre, e la Champagne-Ardenne. L'energia eoliana que representa sonque 1,5% de l'electricitat produsida en França.

RESULTATS 14 DE MARÇ PRUMÈR TORN ACIU. 

José Maria Castellà

Er adiu as amics ei tostemp dolorós e trist, eth de José Maria especiaument. Des de que enes ans 1990 inicierem en tot hèr television en aranés damb era Lucana ua longa amistat que a perdurat en temps. Un temps que eth destin l'a volut acabar massa lèu, quan encara mos quedauen tantes e tantes causes per hèr. 

Amador Marqués n'a hèt un article en diari Segre, ei eth retrat d'un òme brave qu'estimèc  eth sòn país. Eth sòn rebrembe perdurarà ena nòsta memòria.

"Era eternitat se base dilhèu en rebrembe que passe de generacion en generacion. Ei era esperança que demore quan era mòrt, impacienta, ja non demore. Aguesta, era mòrt, arribe tostemp lèu. Massa lèu. José Maria Castellà a mòrt massa joen, ara que tot just començaue ua naua vida ena sua estimada Val d’Aran e en compromís public damb era, coma conselhèr generau e còsso der ajuntament de Bossòst. Òme prudent, tranquil e brave, plan entendut en món der audiovisuau e tanben des telecomunicacions. N’ère eth sòn mestièr. Quan la’c demanauem, tostemp auie a punt un exemple plastic, ua comparança illustrativa entà compréner ce qué explicaue. “Açò ei coma…”, solie començar. E tanplan que foncionaue eth sòn metòde, atenuda era nòsta inexpertesa en món des chips, era causa digitau e toti aqueri invents qu’as òmes de letres se mos escapen der entendiment. Politic revelacion a compdar d’un miting memorable en cine de Bossòst, compdaue damb ua capacitat d’iniciativa de viatges susprenenta. Coma se sòl díder, auie vision dera jogada. De hèt, signe d’aguesta intelligéncia n’ère era fina ironia, que toti es que l’an coneishut rebremben damb un arridolet de malenconia, e dilhèu aqueth bon víuer des òmes en patz damb eri madeishi, de chapèu en cap, diari dejós deth braç e es mans caperades ena pòcha de fosc abric. Aguesta ei des darrères imatges que d’eth rebrembam. Ara sonque demore era esperança deth rebrembe, aquera eternitat seculara, perque, ac sentencièc dejà Epicur, “toti se’n van d’aguesta vida coma se l’acabèssen de començar alavetz”. José Maria, talament".

Catalunya, l'ànima i el territori.

Els mapes unidimensionals expliquen només una part de la geografia, una part que, mancada de profunditat, queda reduïda a una visió plana del territori. La mirada de la Catalunya endins se sol fer des de la metròpoli, com una mirada plana i unidimensional. De fet, des de la Renaixença, s’esdevé el mite de la muntanya desconeguda i llunyana, plena d’enigmes, tal i com el cantava el poeta Maragall: Palets que cercarien los rabassuts gegants / si, envolts en rufugosa, massissa pedregada / l’Olimp prop de sa cima vegés altra vegada / Lluitar Déus i titans. Avui ha esdevingut un tòpic, despullat de l’espiritualitat  dels poetes i sotmès a la urgència de consumir-lo de divendres a diumenge. Gairebé més que consumir-lo en diria posseir-lo.

Tanmateix, l’ànima, la del paisatge, la de l’intangible que trobem a cada racó dels nostre pobles, ofegada per la banalitat, aflora de tant en tant, com una surgència de la terra, per recordar que, malgrat el pas dels segles, hi ha coses que no canvien. Sorgeix dels plecs de les muntanyes, de les més rebregades i rabassudes, i fa bategar el cor, trencant la visió del encefalograma pla de la mirada miop.

Catalunya té encara un relat incomplet, un relat en què les resistències exteriors han ofegat les pluralitats internes. Com si la defensa nacional no fos compatible amb les diferents formes, les diferents veus que poden expressar la nació. 

El territori és “coral”, i en aquest context, les discrepàncies motivades per la llei de vegueries ho han posat en evidència. Aran ha aparegut finalment com una realitat desconeguda rere la serralada. Semblava que la neu i el brogit dels turistes havien apaivagat qualsevol ressò de les velles lluites amb el francès, o amb els comptes del Pallars. De cop i volta, però, Aran, diu no! Es reafirma i s’alça. 

Potser aquesta és l’ànima dels pobles, aquella que varen anunciar els romàntics alemanys i que varen plantejar en termes de contraposició contra el racionalisme francès del segle XVIII. Rousseau deia: “El dret natural en la seva forma més extremista pretén el restabliment d’una llei originària, però aquesta només pot expressar-se a través del testimoni conjunt del cor i la raó”. Potser el debat no és tan llunyà, malgrat que aquests siguin els ecos del segle XVIII.

Les vegueries són, de fet, un intent de concitar la racionalitat i el romanticisme catalanista, de deixar enrere les províncies, signe uniformador de l’Estat. I ves per on, que en aplicació de la màxima raó (res és perfecte), Aran, amb cultura, llengua, institucions i voluntat de ser, s’alça contra l’uniformitat, encara que aquesta tingui procedència romàntica.

I Catalunya no pot ara obviar que la seva ànima no és única, que la seva terra i el seu paisatge guarda també un bocí de terra que parla occità, que vol ser, i que no vol ser sotmès a una nova província, encara que aquesta sigui catalana.

És per això que els aranesos ens hem d’explicar, hem de recordar que fins l’arribada de la província el 1834, vam gaudir d’institucions pròpies, i que inexplicablement la Catalunya de Pujol no les va reconèixer fins deu anys després de la reinstauració de la Generalitat, i que han hagut de passar trenta anys i dos Estatuts d’Autonomia per donar rang d’oficialitat a la nostra llengua. Un particular memorial de greuges que podria recordar l’expressat per Valentí Almirall el 1885 a Alfons XII.

Potser els aranesos, de llarga història pactista, que sempre varen fonamentar la preservació dels seus furs en l’acord amb Catalunya, Aragó i l’Estat francès, expressen avui el cansament de les “Catalunyes”, llunyanes, tant la racionalista com la nacionalista. Potser ha arribat l’hora d’expressar amb claredat els greuges i pactar les solucions.

Aran necessita el seu Estatut, i Catalunya, la Catalunya plural, diversa i pactista, ha de fer examen de consciència i mirar Aran, no pas com un cos estrany adossat a la seva esquena, sinó com un mirall on s’hi reflecteix la seva veritat, aquella que vol ensenyar al món, aquella amb la que s’explica ella mateixa, la seva història i la seva raó de ser. És un bon moment per fer-ho, i per fer-ho plegats, catalans i aranesos. 

Aran, març de 2010