sr. Barrera i CDA se delatan

Hace unos días, el presidente de Convergencia en Aran (CDA) se refería a mí en un duro artículo en el que desgranaba una supuesta incompetencia del síndic d’Aran en relación con el gobierno y la actividad legislativa poniendo en entredicho mi doble condición de síndico y diputado. Un artículo que tengo la obligación de responder.

Sorprende que con los antecedentes de CiU en la cuestiones referentes al reconocimiento institucional de Aran, el que fuera síndico de Aran durante doce años utilice los términos en que se expresa. Hay que recordar que a diferencia de lo que hizo el president Tarradellas, Jordi Pujol no reconoció el Conselh Provisionau de Aran fundado por los alcaldes araneses del momento, con la clamorosa ausencia de CDA.

Sería interesante que los responsables de este partido, hoy autoproclamados en radicales del nacionalismo aranés, explicaran qué votó su diputado en el Parlamento catalán cuando se aprobó la Ley de organización comarcal que incluyó Aran como una comarca más de Cataluña. Pues votó a favor. De la misma forma que este partido contribuyó a hacer fracasar todos los proyectos de Ley de Aran, cinco exactamente, que entre 1980 y 1990 se negociaron con distintos consejeros de Gobernación de los gobiernos de CiU.

La siguiente pregunta sería qué defendió CDA en el debate de la Ley de Aran respecto del artículo 3. Su posición fue defender lo contrario de aquello que defienden ahora, es decir que: “Aran por razones demográficas debía depender de divisiones administrativas superiores”, contrariamente a aquello que defendieron el resto de las fuerzas políticas del Parlamento Catalán.

El problema de Convergencia es únicamente su apego al poder. Han creído que son los únicos legitimados para gobernar Aran o Catalunya. Aunque eso implique utilizar cualquier discurso por frívolo y falso que sea. Su última hazaña ha sido otorgarse el documento de la nueva Ley que durante dos años hemos trabajado el conjunto de las fuerzas políticas del país para presentarlo por cuenta propia en el Parlament. Toda una falta de honestidad y un ejemplo de desprecio a las formas más elementales de la democracia.

El problema de CDA y del conselhèr Carlos Barrera es que los hechos no son cómplices de sus mentiras y que cualquier ciudadano mínimamente informado sabe que la acción de gobierno desarrollada en Aran en estos años no tiene parangón con la que desarrollaron en su momento CDA y CiU. El Conselh Generau acaba de aprobar sus presupuestos que han aumentado progresivamente hasta los 35 millones de euros, y está licitando obras públicas por valor de más de 7 millones de euros para nuevas inversiones públicas.

En estos años, se han mejorado nuestras escuelas públicas, se ha construido una nueva residencia geriátrica, se han destinado 10 millones de euros para mejorar nuestras carreteras, se han quintuplicado los kilómetros de trayecto de transporte público, se están finalizando las obras que los gobiernos convergentes fueron incapaces de concluir y la inversión en patrimonio y en equipamientos públicos dejará a estos gobiernos en un estruendoso ridículo.

Estos éxitos son fruto de una buena negociación política y de una presencia de los representantes de Aran en la política catalana defendiendo los intereses de los ciudadanos que viven y trabajan aquí. Cuando ha sido necesario, y a diferencia de lo que hizo CDA en su momento, el gobierno que encabezo se ha sabido “plantar” en la defensa del autogobierno y de los principios que fundamentan nuestra singularidad política, poniendo todo su capital en la defensa del país. Y esta defensa no atañe únicamente a aquellos que tienen un carácter institucional, sino también a aquellos de carácter práctico como la economía, los servicios públicos o las infraestructuras.

En todo caso, ahora lo que debiera de preocupar a aquellos que por su cargo deben de sentirse concernidos en la defensa de los intereses del país, es trabajar en el marco del consenso para hacer frente a las dificultades y demostrar que la unidad de las fuerzas políticas ante la defensa de las instituciones aranesas es inquebrantable. El aprovechamiento partidario de esta situación, los ataques personales y la vieja táctica del “tú calumnia que algo queda” resulta impropio de aquellos que gobernaron este país.

Entrevista diari AVUI

És factible la província reclamada?
Dependrà de l’Estat i de la modificació de lleis orgàniques, però ara estem afectats per un avantprojecte de llei que posa en qüestió identitat, història, cultura i autogovern. Ser província o entitat territorial autònoma és una aspiració a què si Catalunya no arriba potser nosaltres sí. Fins a l’any 1834 no havíem estat enlloc i l’Estat ens va incloure a la província de Lleida. Amb l’Estat ja es veurà què passa, però que no siguin les lleis catalanes les que ens integrin en una vegueria, que tampoc no serà efectiva si Madrid no modifica lleis orgàniques. Mentre això no passi, que l’Aran quedi fora de qualsevol altra organització territorial que no sigui ella mateixa.
Catalunya vol integrar l’Aran?
És una integració, amb excepcions, però integració. I no ens serveix perquè es dilueix el nostre autogovern.
La gent sap què demanen?
La realitat aranesa es coneix molt poc. Sobretot des de Barcelona es deu pensar “Què volen? I per què?”. Doncs és el mateix que li passa a Catalunya amb la resta de l’Estat. No som ni millors ni pitjors, sinó diferents, per història, geografia, cultura… L’Aran ha tingut una evolució en paral·lel a les institucions catalanes des de 1175, amb l’acord d’emparança amb Alfons I.
¿La reivindicació aranesa és política o té el consens ciutadà?
Hi ha un consens altíssim. La qüestió cou i de quina manera! Hi ha una actitud de resistència, més que un sentiment independentista, que no hi és. L’Aran ha pactat sempre la relació amb totes les monarquies espanyoles i també amb la Generalitat. No és un localisme, com es pot pensar des de l’atalaia barcelonina. És un sentiment identitari tan respectable com el català. Independentisme no crec, però pot créixer un gran sentiment de desafecció.
Un debat, a més, que es repeteix des de la primera llei aranesa.
Existeix des d’abans de la llei de 1990, quan tothom, menys Convergència Democràtica Aranesa [CDA], exigia que l’Aran no fos inclosa en cap organització territorial que no fos ella mateixa.
I ara són una comarca.
Jordi Pujol ens va maltractar molt. Deu anys per aconseguir una llei esquifida. I el 1987 ens va ficar al sac de les comarques. Equiparar-nos a una comarca va ser un pas més en un procés on a cada capítol es retalla alguna cosa més per a la vall. L’article segon de la Constitució afirma que els pobles d’Espanya tenen dret a l’autogovern i no podem permetre quedar subsumits en un àmbit administratiu i en uns governs territorials on els càrrecs no són ni elegits directament.
Què hi poden fer?
Durant el tràmit parlamentari farem les nostres esmenes i les explicarem a tots els grups, i a veure si podem arribar a un acord satisfactori. Demanem allò que és raonable i jurídicament possible.
Però vostè és diputat socialista. Si no hi ha acord, què votarà?
Ser Síndic d’Aran és la meva primera prioritat i lluitarem i dialogarem amb tothom per obtenir el que tots els aranesos volem. Si no pot ser, lògicament em reservo el dret a no votar la llei de vegueries.
I al PSC què li diuen?
Molta gent del PSC entén què demanem i n’hi ha que no. El pacte de les dues formacions ha de servir per a moments com aquest i hi ha gent al PSC que treballa per a aquest acord. Si no és possible, en tornarem a parlar. Almenys som contundents amb els socialistes, cosa que CDA no va saber fer amb CiU i el 87 es van haver de menjar la llei comarcal.
Ara toca la nova llei d’Aran...
No sembla que sigui una prioritat del govern. Ara cada departament s’està posicionant i això comporta una dilació excessiva i sembla que per davant han passat altres lleis, com la de vegueries o la de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La ponència conjunta que hem demanat des de l’Aran pot fer que els grups parlamentaris accelerin el procés.
Falta voluntat política?
Falta més reconeixement de les institucions araneses i evitar un cert paternalisme o desconfiança que detectem. Tot govern té certa actitud de resistència, però les lleis diuen el que s’ha de fer.

Una llei per l'aranès

L’inici del tràmit parlamentari d’una llei que permetrà desplegar el règim d’oficialitat de l’aranès i, per tant, donar compliment a l’Estatut de Catalunya en el mandat que explicita el seu article 6.5, és una fita molt important per a Aran i les seves institucions. Una fita que mai fins ara s’havia assolit. Però aquesta no és únicament una victòria en l’àmbit retòric, és a dir, en el context d’una norma que fixa uns marcs jurídics sense contingut, perquè si fos així, aquest projecte ens serviria de ben poca cosa, atès que avui la necessitat de supervivència de l’occità a Aran és ben pal·lesa i urgent.

La llei ha de garantir els principis de coresponsabilitat vers l’aranès, tant per part del Conselh Generau d’Aran com per part de la pròpia Generalitat. També és així en els àmbits de desplegament dels preceptes normatius i en les obligacions de desenvolupar, de forma perllongada, unes polítiques que garanteixin l’ensenyament i l’ús social de la llengua, amb els estímuls necessaris per al seu foment en àmbits vitals com el dels mitjans de comunicació.

La llei de l’aranès fa justícia amb Aran, doncs, certament, hauria estat necessària fa ja alguns anys. Resulta difícil d’explicar que hagin hagut de transcórrer trenta anys, després de l’arribada de les institucions democràtiques, per a que el Parlament de Catalunya hagi fet possible aquest debat, gràcies a la iniciativa de l’actual Govern de la Generalitat, un fet que l’honora, com vaig manifestar en la meva intervenció parlamentària.

Aquests trenta anys no han transcorregut en debades. L’ús social de la llengua ha caigut exponencialment fins a percentatges del 30%, fet pel qual podem afirmar que la necessitat d’intervenir i capgirar aquesta situació és de vital importància.

No cal dir que en aquest debat no falten els cants de sirena d’aquells que des del desconeixement profund del territori, com és el cas del Partit Popular, demanen que la llei serveixi per recular en aspectes com la immersió lingüística, el que significaria renunciar a la tasca vital que durant anys ha desenvolupat l’escola aranesa, que ara ha complit 25 anys, amb una feina lloable que ha permès dotar els nostres joves de capacitats instrumentals per a la utilització de la llengua. O què cal dir de CiU, que després d’anys d’inacció legislativa i de manca de polítiques efectives, avui gesticula per exclusiu rèdit polític.

Però aquesta llei és també un gran baló d’oxigen per a una Occitània que malda per no perdre definitivament la llengua dels trobadors, i que necessita Aran per liderar un procés de recuperació que doni de nou vitalitat a la creació cultural i lingüística d’aquest gran espai cultural.

Amb aquesta llei, Aran s’afirma com un territori fidel a la seva identitat i la seva singularitat lingüística i cultural. Un país que vol tenir les eines polítiques per defensar la llengua pròpia i les seves institucions. Qui ho farà si no ho fem nosaltres mateixos? Per aquesta raó és tan important que Aran preservi el seu poder polític, la seva singularitat territorial i la voluntat de pacte que ha caracteritzat la seva història al llarg dels segles.  

Aran, febrer de 2010

Cruïlla

Hem arribat a un punt d’inflexió. Com altres vegades en la història, hi ha un moment en què saps que no hi ha més opcions que la veritat. La Llei de Vegueries ha posat a màxim nivell de tensió  totes les opcions de relació entre Catalunya i Aran. És recomanable llegir l’article del Toni Sus al Periódico de Catalunya per entendre els preàmbuls històrics. Els esdeveniments més recents ens posen sobre la pista de com no hauria d’actuar Catalunya en una qüestió tan sensible per als aranesos. Ho detallo a continuació. 

1. El Govern no pot aprovar una Llei de caràcter territorial sense permetre la participació d’Aran, tal i com diu l’article 94 de l’EC en el seu punt 3.
2. Aquesta participació no ha existit més enllà de dos converses, que no han tingut cap conseqüència escrita.  Podem afirmar i demostrar documentalment que el Conselh Generau d’Aran mai ha vist la Llei ni les condicions en què quedava la qüestió aranesa en aquest text, abans de la seva aprovació.
3. La llei aprovada el dimarts 2 de febrer és en els termes actuals inacceptable per Aran, perquè malgrat les excepcions de l’article 10 i la transitòria, Aran s’integra literalment a la vegueria, incomplint el sentit de l’article 3 de l’actual Llei d’Aran a més de trencar la tradició històrica i vulnerar l’esperit de l’article 11 de l’EC.

Per tant no ens queda més remei que rebutjar frontalment el projecte i plantejar una alternativa que deixi Aran fora de la Vegueria i que transitòriament disposi que només en el compliment de les Lleis Orgàniques de l’Estat  haurà de complir els preceptes “provincials”. Altra cosa seria, per Aran, renunciar a la dignitat de les seves institucions i a una tradició històrica que els aranesos han defensat al llarg dels segles.

Catalunya s’hi juga en aquesta qüestió la seva credibilitat nacional. No detallaré les trucades d’aquells que em diuen, reiteradament, i també des de Madrid, que no es pot sostenir una reivindicació a Espanya que després no té la mateixa vara de mesurar amb Aran.    

Entrevista diari Segre

 Tà saber-ne mès

A contra peu

Comence ua setmana que serà especiaument intensa. Era lei de Vegueries en oritzon politic requerís de tota era nòsta atencion e capacitat politica. Cau hèr a enténer en Catalonha, en prumèra instància ath govèrn dera Generalitat e en dusau tèrme ath Parlament que Aran non acceptarà era inclusion en ua Vegueria perque aquerò signifique un atemptat contra es drets deth nòste pòble. Ei plan vertat qu’ era complexitat juridica dera question requerís d’un fin expertís juridic que permete er encaish dera nòsta realitat, en un laberint legau de difícil interpretacion.

Totun e gràcies ara ajuda de V. Simó, membre dera seccion d’estudis juridics der IEA, ath sòn informe, e a tot un cap de setmana dedicat a desnishar a on son es “prèsses”, que dideríem en tèrmes d’escalada, que mos pòden perméter húger des ahielades guinhauetes que vòlen laminar eth nòste autogovèrn. Dempús de liéger e estudiar aguest informe è comprés enquia quin punt eth reconeishement “ deth pòble aranés” en Estatut d’Autonomia de Catalunya e eth contengut des articles 11 e 94 mos an de perméter progressar en aguest combat. A ores d’ara tot ei per veir e tot ei per hèr. Deluns en Barcelona sajaram de guanhar eth combat des arguments. Dimars en Plen deth Conselh Generau presentarè as conselhèrs aguest informe e es linhes politiques que mos daurís. Mos calerà tanben debàter era proposicion de CDA sus presentar ua “iniciativa comarcau” tà presentar era Lei d’Aran pactada pes fòrces politiques araneses e portada en Departament de Governacion en mes de juriòl.

Pensi que CDA s’enganhe damb aguesta iniciativa e m’expliqui: 

1. CDA trinque eth consens, presente ua iniciativa unilaterau sense informar ara comission creada tà tractar es ahèrs relacionadi damb era Lei d’Aran.

2. En aguest moment, era prioritat e era accion deth Conselh Generau a d’anar orientada a resòlver er encaish d’Aran ena naua division territoriau de Catalunya.

3. Era Val d’Aran non ei ua comarca, donc, non a sentit utilizar un procediment legislatiu que pòt èster util ara Cerdanya, non pas a un país qu’a recuelhudi es sòns drets en Estatut.

4. Es limitacions d’aguesta iniciativa son fòrça importantes e seràn perjudiciaus tàs interèssi d’Aran, per nomentar-ne un: aguesta iniciativa non pòt incorporar cap modèl de finançament, ja qu’es ahèrs qu’afècten ath pressupòst en son excludits.

5. Aran, atau com passèc ena Lei deth 1990 a hèt a auançar eth sòn autogovèrn damb eth pacte, e atau ac auem de hèr se volem arténher ua bona Lei.

6. Auem d’auti procediments legislatius adequadi ath desvolopament dera Norma Estatutària de mès reng e mès garanties que non pas era “iniciativa comarcau”.

Se pòt enténer que CDA volgue sajar de préner protagonisme en aguest ahèr, totun ara ei eth pitjor moment tà trencar consensi e debilitar-mos. Ara ei eth moment dera responsabilitat e de saber trigar ben eth camin.