Hem arribat a un punt d’inflexió. Com altres vegades en la història, hi ha un moment en què saps que no hi ha més opcions que la veritat. La Llei de Vegueries ha posat a màxim nivell de tensió totes les opcions de relació entre Catalunya i Aran. És recomanable llegir l’article del Toni Sus al Periódico de Catalunya per entendre els preàmbuls històrics. Els esdeveniments més recents ens posen sobre la pista de com no hauria d’actuar Catalunya en una qüestió tan sensible per als aranesos. Ho detallo a continuació.
- El Govern no pot aprovar una Llei de caràcter territorial sense permetre la participació d’Aran, tal i com diu l’article 94 de l’EC en el seu punt 3.
- Aquesta participació no ha existit més enllà de dos converses, que no han tingut cap conseqüència escrita. Podem afirmar i demostrar documentalment que el Conselh Generau d’Aran mai ha vist la Llei ni les condicions en què quedava la qüestió aranesa en aquest text, abans de la seva aprovació.
- La llei aprovada el dimarts 2 de febrer és en els termes actuals inacceptable per Aran, perquè malgrat les excepcions de l’article 10 i la transitòria, Aran s’integra literalment a la vegueria, incomplint el sentit de l’article 3 de l’actual Llei d’Aran a més de trencar la tradició històrica i vulnerar l’esperit de l’article 11 de l’EC.
Per tant no ens queda més remei que rebutjar frontalment el projecte i plantejar una alternativa que deixi Aran fora de la Vegueria i que transitòriament disposi que només en el compliment de les Lleis Orgàniques de l’Estat haurà de complir els preceptes “provincials”. Altra cosa seria, per Aran, renunciar a la dignitat de les seves institucions i a una tradició històrica que els aranesos han defensat al llarg dels segles.
Catalunya s’hi juga en aquesta qüestió la seva credibilitat nacional. No detallaré les trucades d’aquells que em diuen, reiteradament, i també des de Madrid, que no es pot sostenir una reivindicació a Espanya que després no té la mateixa vara de mesurar amb Aran.
